Pau Ballester porta més de 30 anys sent la veu de l’Estadi Ciutat de València, donant la benvinguda i dient: “Benvinguts al temple del sentiment granota”. Per a ell no és una professió entrar a la cabina, és un sentiment que transmet a través de la seua veu a cada aficionat.
Pau també és professor de conservatori i músic a Amores Grup de Percussió des de fa més de 35 anys.
En aquesta entrevista ressona més que mai: “Se sent es nota, València és…”, i ja saps com continua. Parlem amb ell sobre com van ser els seus inicis com ‘speaker’, ens conta alguna anècota del passat, comentem el Llevant actual i recordem com va afectar la DANA al seu grup de percussió.
Entrevista:
Benvinguts a Veus Granotes, un espai en La Voz de Orriols, on donarem veu a totes les persones que fan gran el nostre Llevant. No només parlem de futbol, sinó de vida, de sentiments i d’experiències compartides a través del nostre sentiment granota.
Quan ens acostem al camp, escoltem l’ambient dels aficionats, la música i, en entrar, una veu ens dóna la benvinguda: la mateixa veu de fa 30 anys, que anuncia qui entrarà al terreny de joc i canta els gols des de la cabina de megafonia. Pau Ballester és la veu del temple i del sentiment Granota, la veu que acompanya els aficionats al camp i que forma part de la història del Llevant.
– Com va començar la teua afició pel Llevant?
Des de molt petit. Vaig nàixer al Carrer Flora, al costat del Camp de Vallejo, i per tradició familiar i proximitat, vam ser del Llevant. Mai no he tingut dubtes de ser d’un altre equip de la ciutat.
– Quan va ser el primer dia que vas agafar el micròfon?
Va ser en la Lligueta d’Ascens a Segona Divisió la temporada 94-95, en un partit contra el Pontevedra. En aquell temps no hi havia cabina de megafonia com ara; la cabina estava en un quart al costat del túnel de vestidors amb un radiocasete.
– Tens algun record especial d’aquells primers anys?
Sí, recorde amb molt de carinyo les converses amb Antonio Calpe, sempre plenes de crítiques divertides als jugadors i comentaris sobre l’equip.
– Com et prepares ara per un partit? Canvia molt respecte abans?
Ha canviat molt. Abans estava sol, posava la música i feia els guions. Ara hi ha un equip: Raúl Flores coordina la UCI, Vicente s’encarrega de les imatges i jo poso la veu.
– Què té de especial ser del Llevant?
Ser del Llevant significa una manera de viure i sentir la vida. Per a la gent amb més edat, ha sigut viure el club en segona i tercera divisió. Els joves han conegut el Llevant sobretot en primera. És un club amb un component particular: sempre en contra corrent i amb un ambient que contagia.
– Quan vas descobrir que la música era essencial en la teua vida?
Quasi al mateix temps que vaig descobrir que era del Llevant. Des de molt petit, amb set o vuit anys, vaig començar al conservatori amb el violí, però després vaig decidir que el meu era el tambor.
– Com t’ha afectat la DANA en la teua música?
Va suposar una pèrdua molt important, sobretot sentimental, de partitures i arxius. Però hem estat editant material inèdit i compartint-ho, recuperant part de la història del grup.
– Què representa la cançó Pero a tu lado de Los Secretos per a tu?
És gairebé un segon himne pel Llevant. La lletra i els moments viscuts amb la cançó fan que em pose la pell de gallina i siga tot un lema per al llevantinisme.
Si voleu escoltar l’entrevista sencera, entreu al pòdcast La Voz de Orriols.
