Parlem amb Ángela Colomer, capitana i referent del València CH, uns dies després d’haver tancat una pàgina inèdita en l’esport de la Comunitat Valenciana. El seu equip no només ha certificat un ascens històric a la Lliga Iberdrola, la màxima categoria del hockey femení estatal, sinó que ho ha aconseguit signant una temporada magistral i perfecta, invictes de principi a fi.
Amb una maduresa impròpia de la seua joventut, la líder del conjunt valencià compagina el seu rol sobre el terreny de joc amb la direcció de les categories inferiors del club. En aquesta conversa, Àngela ens descobreix com s’ha gestionat la pressió al vestidor, la importància de mantindre la humilitat per a la permanència a l’elit i el significat de complir, per fi, el somni de la seua infància.
L’estat d’assimilació de l’ascens
«Jo crec que encara estem vivint un somni. Personalment, no he posat els peus a terra perquè és una fita tan gran que, tot i que t’ho podies imaginar, no saps ben bé com gestionar-ho. Crec que encara no som conscients del que hem aconseguit.»
El moment en què l’equip va veure possible l’ascens
«Després de la primera fase, l’objectiu ja estava clar. Al principi, la intenció era formar l’equip, ja que teníem moltes jugadores noves i no sabíem com funcionaria el bloc ni quin nivell donaríem.»
«No obstant això, després d’una primera part de la temporada en la qual no vam perdre cap partit, l’objectiu real es va posar sobre la taula. Fins i tot, en vam parlar obertament al vestidor de la possibilitat de pujar de categoria.»
La gestió de ser l’equip a batre i el plantejament dels rivals
«Es notava molt la pressió de ser l’equip a batre, ja que tots els rivals donaven un plus contra nosaltres. Malgrat això, crec que hem afrontat tots els partits amb molta tranquil·litat perquè hem confiat plenament en el nostre joc. És veritat que cada equip ens plantejava coses noves; analitzaves els seus partits anteriors i feien una cosa, però després, contra nosaltres, provaven estratègies molt estranyes o diferents per a veure si ens podien guanyar. Amb tot, estàvem tan tranquil·les i segures de la nostra proposta que les coses van eixir rodades. No hi havia cap motiu per a desconfiar.»
Els nervis previs a la Final 4
«L’última jornada no sabíem contra qui jugaríem a la Final Four i, quan vam veure que el rival seria el Jolaceta, els nervis van aflorar. És un equip molt dur que té l’experiència d’haver militat a la Primera Divisió, sap com jugar els partits importants i sempre ens costa una miqueta més puntuar contra elles. Però, com deia, la confiança en el nostre sistema era tanta que sabíem que era un partit que guanyaríem.»
L’ambició de mantenir la imbatibilitat a la final
«Després de guanyar la semifinal ens vam relaxar una miqueta perquè l’objectiu principal era l’ascens. No obstant, teníem l’ambició de guanyar-ho tot. Volíem ser invictes i tindre l’orgull de dir que som primeres, invictes i ascendides. Totes teníem clar que volíem guanyar el dissabte; és veritat que de broma vam parlar de celebrar-ho el divendres mateix, però a l’hora de la veritat tothom estava concentrat en la final.»
Els sentiments després d’aconseguir el títol invictes
«Jo crec que no he sigut conscient de la realitat durant tot el cap de setmana; de fet, he tingut la sensació d’estar en un somni constant. És una fita tan gran que, per bé que la imaginaves, evitàvem parlar de títols o d’ascensos perquè era un tema tabú. Al final hem sigut molt felices.»
Invictas. Intratables. CAMPEONAS.
— Valencia Club Hockey (@Valencia_CH) May 30, 2026
🔝 Temporada histórica del Senior femenino que cierra la Final Four alzando el título de la DHB.
Ni una derrota en todo el año, con ascenso a Liga Iberdrola y una liga imposible de mejorar. Sois increíbles. 🔥
🏆🤍 ¡¡ENHORABUENA!! 🖤🏆 pic.twitter.com/Scv5scHl9b
El significat de jugar en l’elit amb el club de tota la seua vida
«Per a mi, tot això representa el somni de l’Àngela xicoteta. Jo sempre havia somiat amb aquest moment; des de ben xicoteta mirava els partits de les grans i deia que volia jugar ahí. El nostre equip ha passat per moltes etapes diferents: moments bons, èpoques molt complicades, l’ascens a la Divisió d’Honor B i canvis generacionals amb plantilles completament noves o molt joves. Com que he viscut tota aquesta evolució, veure que ara tenim un equip tan consolidat—amb jugadores joves de la casa, jugadores més experimentades i incorporacions d’altres clubs que han volgut sumar-se al projecte— és un somni. Per als meus pares i per a tot el club és una fita tan gran que encara em costa creure-m’ho.»
La importància de ser un referent per a les xiquetes de la cantera
«És evident que tindre un equip sènior en l’elit és fonamental per a les xiquetes de la cantera. Jo sentia el mateix quan era xicoteta; per a mi era clau tindre un equip de referència que lluitara per la Lliga o, simplement, poder emmirallar-me en un bloc sòlid. Sovint hi ha clubs que no tenen estructura sènior, o que només disposen de dotze jugadores per a competir. Nosaltres, en canvi, tenim quasi tres equips sèniors, un dels quals ha guanyat la Lliga Territorial, mentre que nosaltres hem aconseguit la Divisió d’Honor B. Per a las xiquetes, disposar d’aquesta línia és súper important. Jo mateixa soc l’entrenadora de l’infantil i ho veig diàriament: estan molt atentes als nostres partits i venen a animar-nos. És clar que és vital per al club.»
La preparació psicològica per a la màxima categoria i l’objectiu de la permanència
«Crec que hem d’afrontar la nova etapa des de la humilitat. Hem de ser realistes i conscients que serà una temporada molt dura en la qual patirem derrotes. Haurem de tindre clar que hi haurà partits clau i que serà ahí on caldrà respondre. Hem d’estar preparades per a, si no es pot guanyar, tractar de puntuar.»
«Psicològicament, serà fonamental mantindre el cap fred i que les derrotes no trenquen l’equip. Eixa serà la clau: podem perdre, sí, però som un col·lectiu i, si es perd, serà perquè totes hem fallat en alguna cosa.»
«I sobretot caldrà basar-ho tot en el treball, que és la línia que ens ha portat fins ací. Som un dels equips que més ha entrenat de la categoria, treballant fins i tot els dissabtes i els dies festius de matí; crec que aquest ha sigut el nostre secret.
«L’objectiu real de l’any que ve serà mantenir la categoria.»
El canvi en les metes personals i el rol d’entrenadora
«Quan era més xicoteta somiava estar a la selecció, pero quan veus que passa l’etapa sub-21 i no et criden… l’única opció seria l’absoluta. Els meus objectius en l’hoquei han evolucionat: ara pense solament en el club, incloent-hi la meua faceta com a entrenadora i el fet de millorar en eixe àmbit. Ara mateix les meues metes estan ací.
