Daniel Monfort s’ha convertit, per dret propi, en una de les realitats més sòlides de l’atletisme espanyol. Als seus 20 anys, el marxador de la Pobla Tornesa acaba de fer història a Brasilia en penjar-se la medalla de plata mundial per equips amb la selecció espanyola absoluta. En una cita marcada pel debut de la distància de mitjà marató i les condicions extremes de calor a Sud-amèrica, el castellonenc ha demostrat que la seua transició cap a l’elit internacional no és només una promesa, sinó una realitat que ja dona fruits al costat dels millors del planeta.
Parlem amb el jove atleta del Playas de Castelló per analitzar el que ha significat compartir quilòmetres, esforç i pòdium amb un quartet de luxe format per referents com Diego García Carrera, Álvaro López i Paul McGrath. Més enllà del metall aconseguit a Brasil, Monfort ens descobreix la cara B de l’èxit: el sacrifici de compaginar la vida universitària amb l’exigència de l’alt rendiment, la lleialtat als colors del seu club de tota la vida i l’ambició d’un esportista que, malgrat la seua joventut, ja mira fixament cap als pròxims reptes internacionals.
El sacrifici del dia a dia i la vida universitària
R: Jo tinc un ambient on conec molta gent, com a Penyeta; bona part dels meus amics o la gent que conec està en una situació pareguda a la meua. Però sí que és veritat que no porto la mateixa vida que els amics de tota la vida del meu poble, la Pobla Tornesa. Ells estudien, però tenen temps per a fer moltes més coses; a mi em costa molt arribar a tot. El meu dia a dia entre setmana és anar a classe pel matí i entrenar per la vesprada. A migdia tinc temps per a estudiar i descansar, però encara no he pogut eixir de festa un dijous universitari, ni un dissabte, ni cap dia des que estic a la universitat.
Els inicis en l’atletisme
R: Vaig començar a fer atletisme a Penyeta. Vaig entrar en el col·legi de la Diputació en cinquè de primària. És un centre per on hem passat quasi tots els que estem al Playas de Castelló; té molta tradició.
La gestió dels èxits previs i la pressió
R: Més que pressió, jo crec que els èxits et donen confiança. Per a mi, almenys, haver guanyat títols anteriorment és una base que m’ajuda a creure més en el que faig.
El debut en la distància de 21 km a Cieza
R: Per als marxadors és un moment important perquè, a diferència d’altres especialitats, nosaltres no competim sovint en la distància absoluta olímpica. Jo havia sigut campió i medallista europeu en categories inferiors, però no m’havia mesurat encara amb els marxadors absoluts. Classificar-te al seu costat és com dir que ara comença de veritat l’atletisme. Va ser un pas difícil, però veure’m allà, cinquè i prop dels que havien anat al Mundial, va ser tot un somni.
La sensació de competir contra els millors
R: Més que sentir-me xicotet, vaig notar la inexperiència. Els primers que es van sorprendre de veure’m allà van ser els mateixos atletes. Jo sabia com havia entrenat i que estava fort per a lluitar amb ells, però el que et falta és l’experiència de saber com et sentiràs en el quilòmetre 11, una distància a la qual no havies arribat mai competint. Trobar-te al mig de la prova amb gent que et treu deu anys és una sensació estranya.
L’autoexigència personal
R: Soc exigent, sí. Mai acabe una competició dient que ja he donat tot el que podia; sempre crec que m’he quedat un poquet a mitges i que podria haver-ho fet millor.
La convocatòria per al Mundial
R: Ho van anunciar per YouTube en directe, com si fora un sorteig de la Champions. Jo ja m’ho esperava perquè m’havien avisat que hi anava, però fins que no ho veus oficialment no vols il·lusionar-te. Em va pillar entrenant al gimnàs; ho vaig veure allà mateix, em vaig ficar molt content, però vaig seguir amb la meua rutina d’entrenament.
La reacció familiar i l’entrenament pre-Mundial
R: En eixe moment ho vaig celebrar un instant al gimnàs i després vaig parlar amb el meu pare i amb el meu entrenador. Vam planejar com encarar les últimes setmanes, però el pla era seguir igual. Abans d’anar al Mundial em vaig posar malalt i no vaig poder entrenar bé una setmana, i després em va costar recuperar-me. Tot i que vam guanyar per equips, la meua participació individual no va ser bona, va ser bastant roïna, però la idea és no canviar el que saps que et funciona per molta pressió que hi haja.
Compartir equip amb referents
R: A la marxa hi ha molt bon ambient. Ja portava uns anys anant com a sub-20 i compartint temps amb ells, així que la relació és molt bona. El que em va impressionar no va ser tant la concentració, sinó el fet de veure’ls al meu costat en la línia d’eixida d’una competició absoluta.
L’experiència i el clima a Brasília
R: El que més em va xocar va ser la calor. Volia haver treballat situacions de calor abans d’anar-hi, però com que vaig estar malalt no vaig poder fer-ho. El primer dia que vaig arribar i em vaig posar a entrenar, em va donar una hòstia de calor increïble i vaig notar que no m’estava adaptant del tot bé.
L’honor de representar el país i la superació
R: Sempre que competeixes amb la samarreta d’Espanya tens un compromís i un honor que defendre. En l’últim Mundial vaig patir molt en els quilòmetres finals per problemes estomacals, però no em vaig retirar. Abandonar la competició anant amb la selecció no és el que toca; has d’aguantar fins al final encara que estigues molt malament.
El pòdium mundial i els objectius de futur
R: Pujar al pòdium amb potències com el Japó o la Xina va ser molt bonic. Són atletes amb marques increïbles. De cara al futur, el meu objectiu és classificar-me per a tot el possible. M’agradaria fer la mínima per a l’Europeu, encara que siga difícil anar-hi finalment, i competir al Gran Premi de Cantones a Corunya. Vull seguir sent internacional, puntuar per a l’equip en les copes i, si pot ser, aconseguir alguna medalla individual com han fet els meus companys.
DANI MONFORT logra con el equipo español de Media Maratón el SUBCAMPEONATO DEL MUNDO de marcha celebrado en Brasilia. pic.twitter.com/YPb5i3w0MB
— CA Facsa Playas de Castellón (@atletismoplayas) April 13, 2026
El sentiment de pertinença al Playas de Castelló
R: Per a mi és l’únic club que he conegut i és el més gran d’Europa. En l’atletisme no sempre es veu eixa passió «futbolera» de ser d’un equip, però els que venim de Penyeta i competim pel Playas sí que sentim eixos colors. Ara comencen les lligues i, encara que per a alguns la primera jornada no siga la més important, jo vull fer-ho el millor possible perquè estic defensant el meu club. M’agradaria defensar els colors del Playas de Castelló durant tota la meua carrera esportiva.
