El hoquei valencià està d’enhorabona. El CH Carpesa ha fet història en aconseguir un heroic ascens a la Divisió d’Honor A, la màxima categoria del hoquei estatal. Tot i que l’equip es va quedar a les portes de disputar la Final 4 de la lliga, la Comunitat tornarà a tindre un equip a la màxima categoria després de molts anys. Parlem amb Jorge Bellver, jugador, capità i el membre més veterà d’un vestuari que ha portat el nom d’un poble sencer fins al capdamunt de l’elit esportiva.
La ressaca emocional
Encara estem amb la ressaca emocional; la veritat és que encara no ens ho creiem. Jugar en aquestes divisions, tot i ser un esport minoritari, és molt complicat pel sacrifici que requereix, ja que els jugadors no es dediquen exclusivament al hoquei. Haver d’anar a entrenar o acabar a les onze de la nit en els mesos més durs d’hivern es faint feixuc, però ha valgut la pena.
La mentalitat de capità d’un jugador veterà
Soc el més gran del vestuari. Com a capità, sempre m’ha passat una mica això de trobar-me sol de la meua edat en el primer equip. Quan era més jove ja em passava. De vegades em tocava anar-me’n a un altre club per jugar en un equip més competitiu i mai he estat acostumat a guanyar. Els altres sí que han viscut generacions molt bones, així que per a ells és més normal guanyar un partit. A mi em passa al contrari: com que no hi estic acostumat des de xicotet, guanyar qualsevol partit, encara que siga un amistós, sempre és un motiu de celebració.
El moment en què l’ascens va passar de ser un somni a una realitat
Sincerament, pujar a la divisió B ja era un objectiu que personalment veia impensable en aquell moment. Després, poc a poc, vas intentant fixar-te fites més properes o assumibles, i t’adones que l’equip està assolint un nivell que mai abans havia tingut. Competeixes contra els rivals i veus que estàs molt fort, que eres un dels equips potents de la lliga, i penses: «Ostres, tampoc estem tan lluny». Enguany vam jugar contra el Club de Campo, que ha sigut campió d’Espanya molts anys, i a falta de cinc minuts anàvem 2-2 en el marcador. És una cosa que d’entrada consideres impossible, però quan et poses a la pràctica veus que ho tens a l’abast de la mà.
La diferència de nivell i l’exigència física de la nova categoria
Encara estem lluny del nivell ideal, i això es notarà sobretot en la preparació física. Ara ve la part important, que és la pretemporada, i intentarem parar el menor temps possible. El dimecres ja tornarem a entrenar. L’any passat vam jugar contra el Jolaseta, que disputava la promoció de descens. Allà a Getxo vam quedar 4-2; veies el partit i senties que no estàvem tan lluny. En canvi, a València ens van passar per damunt. Ara mateix sí que hi ha una diferència notable, sobretot en l’aspecte físic; tal vegada en l’apartat tàctic o tècnic no es nota tant, però en el físic la distància és molt gran.
Un canvi que introduiria de cara a competir en el màxim nivell
Pense que en aquestes lligues tan exigents el factor més important és el mental. Per això, la figura del psicòleg esportiu hi juga un paper clau. Últimament tot el tema de la salut mental està molt més visibilitzat, i realment és tan important en el dia a dia com en un equip com el nostre, que tot just acaba de pujar. Segurament afrontarem una lliga on perdrem la majoria dels partits, i per això cal tindre el cap de la manera més serena possible i pair-ho bé: «Si perdem no passa res, pensem en la setmana següent; i si tornem a perdre, tampoc passa res, l’important és aprendre». Per a la gent com jo, que tinc 30 anys, potser és una mica més fàcil de gestionar, però per a xiquets de 20 anys pot ser més complicat d’entendre o de mantindre la calma quan s’encadenen diverses derrotes.
L’objectiu principal per a la pròxima temporada
Sens dubte, el primer objectiu és intentar mantindre’ns el màxim de temps possible en la màxima categoria. A partir d’aquí, anirem definint a poc a poc altres fites, però sempre de manera realista.
La decepció de quedar-se fora de la Final Four pel ‘average’
Vam quedar empatats a punts, però els equips de davant ens van guanyar en els enfrontaments directes i per això han quedat per damunt. La realitat és que l’objectiu principal era l’ascens; a partir d’aquí, tot el que vingués de més seria benvingut. Tot i això, és evident que quan van perdre contra el Sant Cugat a Barcelona ens van endur una decepció, perquè mai vols perdre i sempre en vols una mica més. El fet de quedar-nos fora de la Final Four era una opció real, tot i que teníem l’esperança d’aconseguir-ho. Ara toca descansar una mica, recarregar piles i pensar en lluitar pel que vinga.
Els valors del vestuari i l’essència de club de poble
Destaque sobretot el companyerisme i la molta empatia. Quan hi ha crítiques o coses a dir, sempre intentem fer-ho des d’una perspectiva positiva i buscant ser una família. El nostre és un club de poble on la majoria hem anat a la mateixa escola o vivim a dos minuts de distància del company d’equip. Per damunt de tot busquem això: que siga més que un club, que siga una família.
L’orgull del poble i el desig de tornar a jugar a Carpesa
El que volem és seguir mantenint viva la tradició del hoquei i fer que el nom de Carpesa estiga tan alt com siga possible. La gent del poble amb qui he parlat està molt orgullosa del que hem aconseguit. Tot i això, com que actualment no juguem al poble, hi ha veïns que estan una mica més desconnectats del dia a dia dels partits, tret que formen part del club. Amb tot, la gent en general està molt contenta i tenen moltes ganes que tinguem el nostre propi camp a Carpesa per a poder vindre a animar-nos, ja que això ajudava molt a fer comunitat i a estar connectat al club.
El futur esportiu de Jorge Bellver i la vinculació amb la base
No m’he plantejat mai entrenar el primer equip en un futur, no et mentiré. Jo estic graduat en Magisteri de Primària, així que el vincle amb els xiquets és el que més m’omple. Actualment estic molt a gust en les categories inferiors de la base. L’escola és el motor del club. Que el sènior estiga en Primera Divisió és una fita fantàstica, però si darrere no tens un planter sòlid, el club no té estructura. Per a mi, el treball amb l’escola és super important, quasi més que el fet que el primer equip estiga a la màxima categoria.
