Recorde ben bé quan a la fi del passat juliol, enmig del sempre calorós estiu, des de La Rambleta ens convocaren als mitjans per a presentar la programació de la T.24/25 de l’espai cultural. De primeres se m’antullava una cosa estranya que una proposta tan rabiosament urbana com La Rambleta ens convocara al bel mig de l’estiu, un període tan “des urbanitzador”, però acudirem prestos i carregats de curiositat a la trobada.
L’acte va transcórrer entre dades de balanç de gestió de la temporada que finalitzava: assistents, activitats, saldo econòmic, i desengranar el nou programa 24/25: proposta musical, exposicions, espectacles d’humor o perfomances avantguardistes, que diables serà això!, però una part fonamental, sinó la principal va estar consagrada a la presentació de la programació d’arts escèniques de la Rambleta 24/25.
La conductora de l’acte va passar a desglossar la proposta de dramatúrgia de l’espai cultural escortada per la figura d’un home, mitjana edat, tocat de barret, ja saben, eixa estètica bohemi-artista amb un punt de sornegueria en la mirada. L’home va romandre en silenci fins que va ser convidat a parlar amb motiu de la presentació de l’obra de teatre “L’aigua de València”, es tractava de Javier Sahuquillo, coautor i codirector de l’obra.
Immediatament es va despertar el meu interés. Primer per la temàtica mateixa de l’obra, les aventures i desventures d’un jove Lope de Vega a la València de finals del segle XVI. Crec que tots estarem d’acord que la matèria prometia. Curiosament acabava de llegir-me l’excel·lent llibre sobre història del valencià, Irreductibles, de Carles Fenollosa. Este recorregut per la història de la nostra sofrida llengua m’havia permés gaudir d’algunes pinzellades de la situació del teatre a la València del S.XVI.
Després d’un segle d’or, el XV, de domini i prestigi del valencià com a llengua dominant, en el XVI comença pel que fa a la literatura culta el seu declivi. Aspecte que a la nostra ciutat es reflectia clarament amb la representació de les obres de teatre més prestigioses en castellà, precedides en moltes ocasions de representacions més lleugeres o textos poètics populars en valencià. El prestigi estava en el castellà, la parla i coneixement popular en valencià. Però tornem al tema, la idea de fabular en les aventures del jove Fènix dels Enginys, un dels genis de la dramatúrgia del segle d’or en castellà, per la nostra ciutat em va atrapar des del principi.
L’autor, Javier Sahuquillo continuà la seua exposició parlant amb passió del procés creatiu i de construcció de la història, amb passió i coneixement. Deixava, quasi sense voler, pinzellades de l’ampli coneixement històric, previ o adquirit en la preparació de la peça, que atresorava. El rerefons històric, la societat valenciana i castellana, la literatura i el teatre de la època, i com no, els personatges reals que hi apareixen, el propi Lope de Vega, Guillem de Castro, Bernat Català de Valeriola o Constança de Perellós entre d’altres. En acabar la presentació vaig poder intercanviar amb l’autor unes poques paraules precisament sobre el teatre a la València del XVI. Una ciutat que a poc a poc anava donant l’esquena a la seua llengua com a llengua de prestigi entre la elit cultural.
Siga com fora el fet és que abandoní la presentació “AguadeValènciándome” damunt. Ensomiant amb les aventures de dos joves brètols com Lope de Vega i Guillem de Castro en una València en decadència però encara lluenta, plena de dames i cavallers, poetes, moriscos i pirates barbarescs. Com no anava a abellir a ningú aquesta proposta?.
Amb el hype de la presentació, encara que amb un ànim aombrat per les massa recents conseqüències de la dramàtica DANA acudí a la fi de novembre a vores l’espectacle. Les meues expectatives eren altes, però fins i tot més la meua curiositat per vore de com s’ho farien per adaptar una història d’època a un context tan actual, tant físic com conceptual com l’espai La Rambleta.
La proposta que Yapadú produccions i Rambleta, productors de l’obra, ens oferiren fou sense dubtes audaç. Sí, crec que audàcia és la paraula que millor definiria l’espectacle que presenciàrem. Allunyat i pròxim formalment tant del “teatre clàssic” com del “teatre avantguardista” actual.
Físicament es desenvolupa en una sala nua amb un estrany “monument” al bel mig. Un espai diàfan central des d’on l’espectador observa l’espectacle als costats i un dels fons. Una rèplica actualitzada dels corrals de comèdies, concepte amb el que juguen, seient l’espectador al Corral de l’Olivera. Si el marc físic és, diguem-ne minimalista, igualment senzilla resulta la resta de la proposta, el nombre d’actors, vestuari, escenografia. No es busca un oscar en vestuari, es busca, i s’aconsegueix que l’espectador acompanye als personatges en una historia actual d’època.
L’elenc d’actors és, i està, extraordinari. Rebeca Valls com Constança de Perellós, Raúl Lledó com un jove Guillem de Castro, José Juan Sevilla com Lope de Vega, Sergio Villanueva com Català de Valeriola, Aina Gimeno com Saïdia, Paloma Vidal com Jerònima Galés i Marta Estal com La Mastuerza i, en una increïble demostració de versatilitat, la música-narradora.
L’enlairar de l’obra fiu per a mi un poc convuls, reconec em va costar entrar-hi. La constant fusió entre propostes escèniques i formals clàssiques i actuals hem generà un xoc del que me va prendre un poc recuperar-me. Em trobava un poc desubicat entre aquest fluir tan clàssic-actual alhora. No pot estar més encertada al meu entendre aquest text de la Ressenya que la mateixa Rambleta feia de l’obra: “…no escenifica en si una comèdia del Segle d’Or, sinó un text del present que parla del passat…”.
Superada la sorpresa inicial entrí totalment en la proposta. Navegant en una boira llunyana hem trobí totalment immers en la representació, preocupat per l’esdevenir dels personatges, acompanyant-los en, i ensomiant les meues pròpies, aventures per la València del XVI. No crec que es puga fer més gran lloança d’una obra de teatre que aquesta. Com s’ho farien Lope i Guillem per aconseguir fer una gran representació digna de la valenciana Acadèmia dels Nocturns de Bernat Català de Valleriola, com acabarien els seus affairs amorosos? Tant gaudí esta part, tan a gust estava transitant les peripècies dels personatges en aquesta llunyana època que la súbdita conclusió em deixà gust de poc. ¡Volia més!
Si bé crec que la construcció de l’obra, problemàtica, personatges i entorn, ajudat per les representacions dels actors i actrius es magnífic, el seu desenllaç no va acabar de convèncer-me. La seua resolució, amb la invasió morisca que posa fi als nus argumentals, tot i haver estat advertida al llarg de l’obra no deixa de ser, al meu parer, un Deus ex Machina, un esdeveniment extern i sobrevingut que força la conclusió.
Que ningú se senta enganyat, si dic que la resolució de l’obra no em va satisfer plenament va ser perquè el viatge que la representació em va proposar em va mantindre tan implicat que vaig patir amb el destí d’uns personatges als quals volia vore brillar més, saber més, conéixer les conseqüències de la seua obstinació, m’haguera agradat un altre final, sí, però això no invalida que la proposta que vaig observar té tot el meu agraïment i afecte cap als autors, actors i productors. És un regal immens el que ens han fet, i haver aconseguit aquesta magnífica obra malgrat la DANA merita el reconeixement de tots.
