A 2007 iniciava la seua vida un festivalet autogestionat que, a banda de música, tenia un somni. Des d’eixe dia, han passat vint anys, i en un context on la llengua i la identitat valenciana es castiga des dels ulls externs, Benlloc ho ha tornat a fer. Del 17 al 19 de juliol, el poble de la Plana Alta amb els seus amics del País Valencià —de nord a sud i de sud a nord— han ballat al voltant d’un cartell que albergava artistes de tot gènere amb el valencià com a denominador comú. Alguna cosa especial ha de tindre el Feslloc per a que els i les pròpies artistes, capitanes de lluites per la defensa de la llengua i altres, li tinguen tanta estima. Tanta, com la que li té el fidel públic, de totes les edats, que es retroba any rere any a la pineda de Benlloc, que alguns ja troben com a casa.
El divendres arribà amb ganes, inaugurant ‘l’aniversari feliç’ del festival. El mític correbars pel poble donà per més que començada la festa que duraria tres dies, acompanyada per la Congolla Muixeranga de Castelló, que portava tota l’essència de la cultura i tradició valenciana. A les vuit de la vesprada caigué la calor —a la Plana Alta— i bombejà el ritme als sons de Primavera Valenciana, grup tribut als grans icones històrics de l’escena valenciana com ho son Obrint Pas i La Gossa Sorda. Tot el que volia Remei de Ca la Fresca era “Okupar el xalet”, i d’alguna manera ‘okuparen’ l’escenari Ovidi fent gaudir al públic, al qual després va ‘beneïr’ Sandra Monfort amb les seues lletres i balls. La nit la tancaren les malifetes amb el seu Lambo i la seua Brega, després que els Auxili cantaren a la lluna el seu Aborigen amb un cor de protesta.
El dissabte 18 s’alçà a una hora decent, encara que tenia excusa per a gaudir de les moltes activitats culturals i esportives. Des de fer samarretes i ballar jotes fins als campionats de futbol sala i frontó, passant pels concerts diurnis d’artistes emergents com Karrascot, Àgueda Segrelles i FIl-I-Cotó, que cantaren de la mà del Podcast “Obrim Portes”, tot un referent del panorama juvenil valencià a les xarxes socials que acabava la seua segona temporada. La vesprada començà quasi amb pressa per la quantitat d’artistes que xafarien l’escenari. Canta Canalla, el gran Pep Gimeno “Botifarra”, Tito Pontet, El diluvi,… I per a qui aguantà la tralla, Romàntic Dimoni, Jazzwoman i les mescles tradicionals de Reina Mora.
Per a l’últim dia s’esperava l’últim abraç d’uns amics d’Alzira que han fet història. Després que Esther i la seua banda encetaren eixa última sessió de concerts, La Fúmiga feia parada al festival que l’ha vist crèixer deu anys després del seu primer Feslloc, a 2017. Amb ‘La plaça plena’, el grup s’acomiadà cantant ‘Cançons que mai s’acabaran’ i que ja formen part del rècord d’aquells que han deixat petjada al panorama musical del País Valencià.
I és que el Feslloc, dins del sentiment valencià, funciona com una mena de museu que guarda, convida i cuida a totes i tots els artistes que amb la seua música protesten, reivindiquen i cel·lebren la cultura que permitix usar la llengua i defensar-la davant de ‘Monstres i gegants’. Acompanyat d’un discurs que defensa l’educació pública, la vida en comunitat, posa en valor la cultura i l’autogestió, lluny de buscar objectius exclusivament lucratius sino apostar per promoure les propostes que empren el valencià, i amb el suport de l’Ajuntament de Benlloc i d’Escola Valenciana, el Feslloc pot ser un dels cors que batega per la identitat valenciana.
Ho diu Auxili a Aborigen, que “la cançó més bonica que mai podrem fer es la parla”. Per això i per vint anys més, llarga vida al Feslloc!
