Referent a ‘Sol d’hivern’: «Es tracta d’un disc que manté el nostre optimisme característic, a pesar de que som conscients de la situación actual»
- MUGROMAN- Mil melodies (Videoclip oficial)- Sol d’hivern, 2013.
Alicia GV I NOSTRESPORT.COM
Nostresport.com ha tingut la oportunitat de fer una entrevista al grup nascut a Xixona en 2002. En el seu recorregut han fet cançons de diferents temes, tant d’inconformisme que fa front als problemes socials com d’amor o situacions més quotidianes. El grup está constituït per cinc membres: Javi Ivànyez, Raúl Carricondo, Pasqual Sanchis, Paco Alemañ i Pau Soler. En la seua trajectòria característica per la unió del rock amb la dolçaina porten sis discos, desde el primer que va eixir en 2004 fins el que presenten aquest any. Val la pena conèixer a aquest grup nascut de la passió per la música.
– D’on prové el nom del vostre grup?
La gran majoria de grups nàixen en l’adolescència, una etapa molt dura i complicada. Si has de posar nom a una banda, millor que no siga en eixa etapa, perquè pot eixir-te com a nosaltres, que després de més de deu anys encara arrastrem esta ‘pocasubstància’ juvenil.
Quan anàvem de festa allà pel 2002, un dels membres del grup feia el ball del mugró, s’alçava la samarreta, es fregava els mugrons i deia: “sóc mugroman, sóc mugroman”. Quan vam fer la plutja d’idees va sorgir este, i va ser el més votat. La part positiva és que si ens busques a la xarxa, ens trobes fácil. Posa’t a buscar, per exemple a ‘Seguridad Social’…
– Amb tants anys desde la vostra consolidació musical, com ha estat el procés fins ara? Ha sigut massa difícil o us considereu afortunats?
El procés ha estat natural. Han hagut èpoques millors i pitjors, però ha estat, sobretot, una gran experiència. Hem conegut a molta gent, entre músics, públic, i també molts pobles que ens han acollit de manera genial.
Quan vam començar a ixir fora de Xixona, hi havia gent que es burlava pel fet de que cantarem en valencià. Han passat els anys i encara hi ha gent que ens ho qüestiona. La veritat és que ens la bufa.
Considerar-nos afortunats? Haver passat més de deu anys i haver aconseguit fer més de 300 concerts, traure 5 discs, i viatjar per tota la nostra geografia és una cosa molt gran i que ens emociona. Però no ha estat gens fàcil, perquè quan fas rock, damunt en valencià, i éres del sud del sud, és molt complicat tirar avant una gira en condicions.
– Fer música en valencià ha afectat d’alguna manera particular a la vostra carrera musical? De quina?
Fer música en valencià te coses bones i dolentes, parlant a nivell d’oportunitats. La música en valencià gaudeix d’un públic molt fidel i d’un circuit de qualitat i diversitat, però a la vegada es tracta d’un circuit molt tancat. Trobe que el més important seria desvincular el clitxé ‘música en valencià’ per a no estancar-nos nosaltres mateixa, però és normal que també utilitzem ixa denominació per a unir-nos i fer-nos més forts tots aquells que hem triat fer música en la nostra llengua, perquè encara queda treball per fer en aspectes de normalització i acceptació (sobretot a la zona d’Alacant).
El que ens hem adonat al llarg dels anys és que els majors prejudicis sobre el fet de cantar en valencià els tenim ací, al País Valencià. En abril d’enguany vam estar tocant a Madrid i va ser brutal. Ningú del públic es va qüestionar el perquè cantàvem en valencià. És lògic, és la nostra llengua. En canvi quan actúes per ací, moltes vegades et pregunten: “tio, i per què en valencià?”. Crec que hi ha molt de treball encara per davant, sobretot als mitjans de comunicació, per a que la nostra música puga ser normalitzada al 100%.
– Qué se sent quan esteu dalt l’escenari?
Fer discs mola molt, però defendre’ls als escenaris és el millor de tot. Aconseguir que una melodia que t’ha ixit en ta casa, l’has treballada, l’has posada en comú amb el grup i l’has gravada, puga ser corejada pel públic és un dels millors plaers de la nostra professió.
– Sempre heu seguit el mateix estil o heu tingut variacions? Encara conserveu els mateixos ideals en quant a la tipología musical? Com han sigut les vostres etapes?
No. Cada etapa de la vida ha anat acompanyada d’una música diferent. No tens les mateixes inquietuts musicals amb 15 anys que amb 27, al igual que les vivències i experiències viscudes t’aporten una riquesa i una diversitat major. Per tant, si quan vàrem començar, jo tenia 15 anys i escoltavem molt Reincidentes, Metallica o Ska-p, i això es va vore reflectit en el nostre primer disc ‘Cendra’ (de 2004), ara escoltem altres coses, i això es nota. El que sempre ens ha caracteritzat és el nostre caràcter rocker, que encara mantenim com sempre, potser inclós, més latent.
– Quins projectes futurs teniu pensats?
El present passa per continuar presentant ‘Sol d’hivern’ en directe per tota la nostra geografia. Més avant ja vorem.
– Quina cosa en tots aquests anys es la que més us fa estar agradeïts?
A nivell musical, haver compartit escenari amb grups que hem admirat ha estat un plaer. Celtas Cortos, Los Suaves, Molotov, Berri Txarrak, Obrint Pas, Lax’n’busto, han estat tants grups els que hem pogut conèixer que ens ompli de satisfació.
A nivel personal, crèixer rodejats del que sempre hem volgut, la música; poder seguir practicant-la i actuar en directe; seguir junts des de fa tants anys. Hi ha tantes coses que es difícil remarcar una sola.
– Canviarieu alguna cosa?
Hem fet coses bé que ens han permés seguir tocant i fent discs, però també em donat moltes passes malament que ens han estancat en algunes etapes de la nostra existencia. Potser eixes etapes de dubtes i de males decisions sí que les canviaria.
– Ultimament en què esteu treballant? Qué podeu dir del vostre nou disc: ‘Sol d’hivern’.
Actualment ens trobem en plena Gira 10é aniversari, un tour de 20 concerts que ens està portant com sempre pels pobles del nostre litoral. Enguany com a novetat, la gira passa per Madrid i per Porto (Portugal), i de cara a hivern esperem que s’amplie per altres ciutats de la península.
‘Sol d’hivern’ és un disc que ens encanta i que estem molt contents del resultat i de les cançons que el conformen. Es tracta d’un disc que manté el nostre optimisme característic, a pesar de que som conscients de la situación actual.
