Ser del Llevant: Un fet que va més enllà del futbol

Història del Llevant i primeres penyes

El Llevant Unió Esportiva naix el 1909 de la mà de José Ballester en els Poblats Marítims de la ciutat de València. Per altra part, per les mateixes dates, el Gimnàstic es va formalitzar amb la figura d’Amador Sanchis.

En el 1937, el Llevant aconsegueix guanyar la Copa de l’Espanya Lliure després de vèncer al València en l’Estadi de Sarrià a Barcelona. Posant un parèntesi temporal, cal afegir que la victòria del Llevant d’aquest trofeu es va reconéixer el 25 de març de 2023, huitanta-sis anys després. Emilio Nadal, responsable de l’àrea de Patrimoni Històric del Llevant, explica: “El procés va ser llarg. La Penya Tòtil va tindre molta importància i vaig descobrir que ja reivindicaven la Copa, i així, no em sentia sol fent esta tasca. La Delegació de Penyes també ha entrat a ajudar. Va ser una tasca dura i compartida amb molta gent i vam tindre la sort de ser campions i reconeguts”.

El final de la Guerra Civil va alterar els estatuts del Llevant F.C. i el Gimnàstic, i a l’agost de 1939 els diaris van fer ressò de la fusió dels dos clubs. Així va nàixer l’UDLG (Unión Deportiva Levante-Gimnástico), que disputava els partits en l’Estadi de Vallejo, situat en el carrer Alboraia. L’UDLG va combinar l’uniforme característic de cada club per a competir amb els colors blancs i rojos. En el mes de juny de 1941 l’UDLG es va convertir definitivament en Llevant U.D. i a les samarretes van fer ús del blaugrana on s’accentuava el nom del Llevant.

A partir dels anys 50, comencen a nàixer les primeres penyes llevantinistes. De fet, la Delegació de Penyes del Llevant és una de les més antigues (1951), però és en 1966 quan es registra oficialment.

En l’actualitat, el Llevant compta amb un total de cinquanta-tres penyes, dos de les quals són estrangeres: “Born In The USA” i “La rana panameña”. “La Unión” es considera la penya més antiga, fundada en 1953 i “La Manzanera”, la que més membres té, amb un total de 115 penyistes. Ramón Escolano, president de la Delegació de Penyes, confirma que hi ha un total de 1.690 penyistes i també, que estan esperant la tramitació de més penyes que, a poc a poc, van creant-se.

Unió entre el club i l’afició

Tornant als anys 50, els penyistes tenien una funció més vinculada al club. Nadal, afirma: “En aquell moment amb Antonio Román, que era el president, si ell deia que s’havia de fer una reforma al camp de Vallejo, els penyistes ficaven els seus diners o la seua mà d’obra per ajudar. Les penyes controlaven part del partit, per exemple amb les entrades. Es treballava conjuntament amb la directiva, i eixa relació sempre ha sigut molt clara. Després, en els anys setanta i huitanta amb una situació econòmica complicada, les penyes van ser molt importants”.

En el següent document dels anys seixanta, de la Penya Fusilot, s’especifiquen les funcions que tenia cada penyista per ajudar al club en qüestions d’instal·lació i camp, administració i també, en l’àmbit esportiu:

La unió entre el Llevant i els aficionats granotes és el més important per a dur a terme eixe sentiment llevantinista. Pablo Sánchez, president del Llevant Unió Esportiva, assenyala: «El futbol i la lliga sense aficionats, no seria res. L’afició és el motor que mou el futbol i les penyes són el fil conductor que uneix a l’equip amb la seua afició». 

Recentment, el Llevant ha firmat un conveni amb la Delegació de Penyes on s’exposa el que cadascú pot aportar a l’altre. Sánchez, explica: «L’objectiu del nou conveni és el creixement del nombre d’aficionats del Llevant i hem d’aprofitar les sinergies d’aquesta unió per portar cada vegada més aficionats a l’estadi i als desplaçaments a animar als nostres jugadors». Des del club, s’han compromés a participar en els actes de la Delegació de Penyes, així com anunciar-los i promoure’ls perquè compten amb la major assistència possible.

«Existeix una molt bona relació amb la Delegació de Penyes i estem col·laborant de forma molt activa, posant a la seua disposició tots els mitjans que estan al nostre abast perquè celebren les activitats que ajuden a aconseguir eixe objectiu», expressa Sánchez. Per part de la Delegació de Penyes, el president Escolano, diu: «En tots estos anys d’història, la Delegació ha tingut alts i baixos, però sempre amb el gran sentiment per l’escut».

Un dels objectius de la Delegació, és arribar als 2.000 penyistes i Escolano, assegura que s’estan «esforçant per fer arribar la informació a tots els aficionats i penyistes» a través d’un projecte que és la pàgina web de la Delegació de Penyes. 

Els desplaçaments són una peça fonamental que porta a terme la Delegació, i amb la firma del nou conveni, es denomina que cau en les seues mans l’organització d’aquestes accions. «Les penyes juguen un paper important de representació, ja que en cada desplaçament estan presents i són la imatge de la nostra afició, i per tant del Club», assenyala Sánchez. I afegeix: “És important que el penyista siga abonat a la vegada, i per això hem mantés els preus este any, entenent que si demanem un esforç, nosaltres també hem de posar-ho tot de la nostra part”.

Històries granotes

Cada història de cada llevantinista és diferent, pel seu propi context personal. Alguns es consideren granotes des del seu naixement per tradició familiar, i altres, en canvi, s’hi han convertit després d’un temps per diferents raons. Alguns són accionistes, altres penyistes, altres abonats, i alguna part de l’afició és les dues o tres coses a la vegada. Al cap i a la fi, les històries venen determinades per «un sentiment d’amor a uns colors i un escut», conta Sánchez.

L’Estadi Ciutat de València se situa com a lloc d’encontre de totes aquestes històries. A cada partit algunes canvien, però n’hi ha una que sempre està ahí i és la de Pau Ballester, la veu del «temple del sentiment granota». Ballester és l’speaker del Llevant des de la temporada 1994/95, sense demanar res a canvi. Fa uns trenta anys que ocupa el seu lloc a la cabina compartint les seues emocions, que també són les de qualsevol llevantinista que acudeix a veure el partit. Eixa emoció que transmet a partir de la seua veu arriba a cada aficionat a través de la megafonia de l’estadi en el famós ritual que es fa abans que comence a rodar la pilota: «Se sent es nota, València és…»; i a continuació, tot el Ciutat de València respon: «Granota!». Ell viu els partits des de la grada, com un aficionat més, i quan li toca anunciar algun gol, puja ràpidament les escales per ficar-se davant del micròfon i ser la veu de tot un sentiment d’eufòria.

Des de la cabina, també amb la música, busquen trobar un sentit de pertinença cap al club. Sona «Pero a tu lado» de Los Secretos, i directament et transporta als millors i pitjors moments viscuts al camp. Però a l’estadi també sona Zoo amb el seu «Avant» i t’imposa una dosi d’optimisme. Panxo, el cantant de Zoo, ha dit més d’una vegada: «No m’agrada el futbol, el Llevant sí». Eixa és la filosofia que segueixen molts granotes, perquè el sentiment de vinculació amb el club va més enllà del baló que de vegades vol entrar, i altres no. 

El nom de Xavier Copado “Lliure” ressona entre els llevantinistes quan s’assabenten que prepara una nova cançó. El cantautor li canta al Llevant com li canta a la seua dona, amb un sentiment d’amor i esperança al mateix temps i explicant qui som i d’on venim.

Hi ha més artistes que han reconegut ser granotes, com han sigut Xavi Sarrià (Obrint Pas) i Toni Mejías. El raper de Los Chikos del Maíz, assegurava en una entrevista en Panenka que ell, de jove, era del València, però va començar a ajuntar-se amb uns amics per anar al Ciutat de València i ara es considera del Llevant. «Galeano deia que un pot canviar de partit polític i de dona, però mai pot canviar d’equip de futbol, i jo, ho he aconseguit», afegia Mejías en l’entrevista.

Una altra veu reconeguda del llevantinisme i que no es perd mai cap partit, inclús els que es juguen fora de casa, és la de Carlos Ayats. Després d’uns anys cobrint la informació esportiva en diversos mitjans i amb el seu sentiment granota, el periodista, va iniciar una nova aventura en la seua professió quan, fa divuit anys, va fundar Sin Tregua. Un programa fet per llevantinistes i exclusivament, per a llevantinistes. Més d’una vegada, Ayats ha assegurat que ser del Llevant en el seu cas, ha sigut per decisió personal. «Per a mi, ser del Llevant és un estil de vida, una mostra de personalitat, d’anar més enllà dels títols i les victòries. És lluitar pel dret que tots tenim d’intentar ser feliços, i fer-ho amb valors. És tractar d’ajudar al fet que el club siga millor, i a promoure l’empatia i la connexió emocional entre els qui compartim aquest sentiment», manifesta Ayats.

Una història que no s’ha d’oblidar és la de Paco Fenollosa, president d’honor del Llevant U.D., que va complir noranta-dos anys el passat 19 d’abril i porta setanta-vuit anys com a seguidor del club. Tot va començar amb la compra d’una bicicleta, quan tenia catorze anys, que li va permetre anar des de Montcada a treballar a València i a part, es va traure l’abonament per acudir al camp. Des d’aquell moment, s’ha mantingut fidel al club. De fet, en 1995 va entrar en el Consell d’Administració i en 2010, van decidir nomenar-lo president d’honor.

Granotes arreu del món

El llevantinisme no sols es respira a València. Arreu del món també hi ha granotes, i un dels exemples més clars són les penyes de “Granotes Barcelona”, “La Rata Panameña” i “Born In The USA”.

La penya fundada en 2011 per diferents granotes repartits per Nord-amèrica, van escollir el nom a partir de la famosa cançó de Bruce Springsteen i a part, van crear la revista bilingüe “Made In Orriols”, que a hores d’ara està inactiva. El 7 d’agost de 2019, El País publicava un article on el president de la penya, Dean Burrier – un estatunidenc, net d’un valencià – explicava que es consideren una entitat virtual sense seu oficial perquè encara que la majoria dels socis són de Chicago, també hi ha membres en diversos racons del país.

El 16 de novembre de 2023, al canal de YouTube del Llevant, es va publicar un vídeo on es contava la història d’un aficionat sud coreà, anomenat pel seu nom artístic, ‘Optimvvs’. Al vídeo també apareix la seua parella, Greta, i expliquen que en 2018 van vindre des dels Estats Units, per passar uns dies de vacances per la zona del Cabanyal i van imaginar com haguera sigut viure a València. En 2021, decideixen tornar per viure i pel context de la pandèmia, el Mercat del Cabanyal, era l’únic lloc que estava obert i van fer molts amics allí que els parlaven del Llevant. El seu interés va augmentar i al final del vídeo assegura que per a ell ser del Llevant significa el mateix que per a la gent d’ací, i afegeix: «És una gran família».

Ser del Llevant

Ser del Llevant pot tindre molts significats, i per a cadascú, en té un d’específic. Francesc Arabí, periodista i granota, exposava en una taula redona, celebrada a l’Aula Magna de La Nau el dia 12 de novembre de 2018, què significa per a ell ser llevantinista. Entre altres significats, Arabí acaba així el seu discurs: “Ser del Llevant no és no voler guanyar, és saber perdre i entendre que guanyar és lluitar i que el camí és la meta, perquè som gent humil, com canta Xavier Copado “Lliure”. El periodista afegeix: “Tenim unes arrels i volem créixer sense que cap dels nostres majors, els que estan ací i els que ja no estan, s’avergonyisquen de nosaltres”.

Què significa per als aficionats granotes ser del Llevant? A continuació, deixe algunes de les respostes que m’han arribat a través d’una enquesta que han contestat un total de 174 persones:

“Segons l’etapa vital, ha sigut acompanyament sobretot en temps difícils. Ser del Llevant és una de les coses més estables en la meua vida. Va creixent i canvien les circumstàncies laborals, familiars, però continues sent del Llevant. En el meu cas també serveix per ser encontre familiar. Per a mi, no sols és un sentiment, és part de la meua essència. M’agradaria afegir que em fa sentir molt orgullosa tota la part social que fa el Llevant i que crec que fan del club algo més que un simple club de futbol”. – Mª José Lledó 

“És alguna cosa més que ser aficionat a un equip de futbol. Un sentiment. En el meu cas, la meua família del Cabanyal és granota des de fa generacions. També tinc un vincle especial per haver jugat i entrenat a diferents equips de futbol base del Llevant quan encara jugàvem al camp de terra de la Malva-rosa. Quan em vaig traslladar a viure a Barcelona, fa 20 anys, no coneixia a ningú del Llevant. Des de fa 6 anys, la Penya Granotes Barcelona m’ha servit per conèixer i juntar-nos amb granotes a l’exili”. – David 

“És una manera de viure, d’entendre la ciutat i el món. Va més enllà del futbol. Cada vegada m’agrada menys el futbol i més el Llevant”. – Paco Santamans 

“Significa família, unió, amistat, il·lusió, passió. Algo més que futbol”. – Ramón Fito

“Afició, passió, col•lectivitat, amistat, compartir objectius amb milers de persones i donar suport a una entitat que sentim com a nostra (tot i que, per desgràcia, no ho siga), és un sentiment de pertinença i quelcom que et defineix, que va lligat als valors d’humiltat i superació, i que és també un aparador per a donar a conèixer la nostra ciutat i el nostre país”. – Anònim 

“Es difícil de explicar. Me gusta mucho el fútbol y es una manera de disfrutar (y sufrir) el fútbol que tiene mucho que ver con mi forma de vivir: con intensidad, implicación y desde una parte minoritaria de una gran ciudad. Creo que ser del Levante hace vivir el fútbol de una manera especial y diferente”. – David

“Ser part d’un club que representa l’essència de la meua ciutat, els seus barris. Ser part d’una afició humil i propera, senzilla, que lluita amb l’adversitat amb el club com ho fa, de segur, en les seues vides. El Llevant és lluita, és viure a pesar de tot, és gaudir de les xicotetes victòries i continuar alçant-se en les derrotes. La màgia del dia a dia” – Anònim 

“Pertànyer a un equip de lluita constant contra els elements. Significa orgull i dignitat. L’orgull del pobre, de l’antagonista, del minoritari. Som pocs, però bons”. – Anònim 

“Tindre clars uns colors, una història i un escut que cal defensar. També es una manera de significació en clau valenciana i local” – Jeroni Bernad

“És com la meva segona família. Anar al camp i estar envoltat de la gent que coneixes de anys i anys, i fer desplaçaments i vore a tots els aficionats amb el mateix sentiment, és un orgull” – Eric Duró 

“El lema «que grande es ser pequeño» ho resumix molt bé; ser d’un equip gran és molt fàcil, ser del Llevant fa viure el futbol de diferent manera. Un llevantinista celebrarà més l’ascens a primera que un madridista una Champions”. Pau G. 

“Saber que rere els núvols n’hi ha un sol. Qui veu el sol tots els dies, no el valora, però qui ha d’esperar a que se’n vagen els núvols sí l’aprecia. El Llevant és això. Podem tindre temporades per a plorar, però les bones es gaudixen de manera especial”. – Josep 

“Plantar-li cara a l’adversitat setmana rere setmana i una forma de resistència al pensament únic que domina a aquesta ciutat”. – Jorge Castelló 

“Forma part de la meua identitat personal, familiar i nacional. Soc del Canyamelar i els meus iaios, pares, padrins ja eren del Llevant FC. Ho he mamat al bressol”. – Pere Jordi 

“Significa apropar-me a les meues arrels familiars en el Cabanyal, i formar part d’una gran família i d’uns valors que m’identifiquen com a persona i aficionada”. – Adriana

“El Llevant aparagué a la meua vida a l’adolescència, amb força a l’inici, amb irregularitat entre mitges i amb passió a la maduresa. Em recorda d’on vaig eixir i dona molt de sentit a la capacitat de superar adversitats. Ara és una forma de mantindre contacte amb la família sense cap excusa”. – Miquel M.