L’atleta de Xàtiva, que entrena amb son pare des dels huit anys, acaba de batre el rècord autonòmic de mig marató i no debutarà en la distància dels 42,195 quilòmetres fins d’ací a un o dos anys.
Ramón Ureña, pare i entrenador de María Ureña, ha sigut un d’eixos homes de club que sempre han treballat en l’ombra. Apassionat de l’atletisme, de jove corria els 3.000 metres obstacles en els Campionats d’Espanya militars. Posteriorment, es va implicar en el Club d’Atletisme Xàtiva, fundat en 1973, on ha exercit com a president, vicepresident i director tècnic.
Quan la seua filla va complir huit anys, després d’inculcar-li que l’important era practicar esport, li va proposar provar l’atletisme. La xicoteta María va començar a participar en carreres populars de la comarca i li agradava tornar a casa amb una medalla o una copa. Vint-i-un anys després, ha batut el rècord autonòmic de mig marató amb una marca d’1:11:31, millorant en 24 segons l’anterior registre.
Després de la carrera, va enviar un missatge a Laura Méndez, l’anterior plusmarquista i maratoniana olímpica, per a expressar-li l’honor que suposava succeir-la. «Li vaig dir que era un orgull haver batut un rècord de quan ella estava al seu nivell més alt, perquè Laura ha sigut un referent per a mi», explica Ureña. Méndez li va contestar que s’alegrava molt per ella. «Ens va marcar el camí a les fondistes més jóvens que veníem darrere i sempre m’he vist reflectida en ella».
Un rècord que va arribar quan menys ho esperava
Tant Laura Méndez com María Ureña van batre el rècord de mig marató a València. Inicialment, l’objectiu de l’atleta de Xàtiva era més modest: millorar la seua marca personal, d’1:12:41. Per això, va demanar a la seua llebre, Artur Bossy, que mantinguera un ritme d’entre 3:25 i 3:26 minuts per quilòmetre.
Tot i això, hores abans de la prova algú li havia parlat del rècord i la possibilitat de superar-lo es va quedar en la seua ment. «Vaig eixir amb els peus en terra perquè els tests de lactat em deien que havia de córrer entre 3:25 i 3:26 per a fer una hora i dotze minuts», recorda.
En el quilòmetre 14, Bossy li va preguntar si es trobava bé. En confirmar-li que sí, van començar a passar els quilòmetres a ritmes de 3:20 i 3:21. Ureña no era conscient de la velocitat a què corria fins que, a falta de 300 metres, va mirar el cronòmetre i va veure 1:10:29. Va fer els càlculs i va comprendre que tenia el rècord a l’abast. «Artur va començar a cridar-me que ho tenia i va ser una pujada d’adrenalina», relata.
La marca final, 70 segons millor que el seu anterior registre, va despertar molts sentiments. En aquell moment es va recordar de la xiqueta a qui son pare havia guiat cap a l’atletisme amb paciència i sense presses. María va créixer primer en l’àmbit provincial i, després, en categoria cadet, va començar a destacar a escala nacional, amb una medalla en un Campionat d’Espanya de 3.000 metres.
L’objectiu és arribar al marató en les millors condicions
Ramón Ureña va intentar que la seua filla practicara els obstacles, però María no se sentia còmoda amb la riera i les possibles caigudes. Per això, es va centrar en les proves de fons i va anar augmentant progressivament les distàncies fins a arribar al mig marató.
Ara li queda el pas al marató, però no té pressa. Ni tan sols complir els 30 anys d’ací a vint dies canvia els seus plans. La seua intenció és continuar construint una base sòlida per a aconseguir la seua millor versió d’ací a un o dos anys.
A més de son pare, que continua sent el seu entrenador, ha incorporat Vicent Torres per a reforçar l’àrea de fisiologia en la preparació. L’evolució de l’atletisme els ha portat a actualitzar els mètodes d’entrenament i a treballar amb més precisió les zones fisiològiques i els ritmes.
«Cal actualitzar-se, i per això vam introduir esta figura per a mesurar-me els lactats, treballar bé les zones i especificar millor els ritmes», explica. L’objectiu és ajustar cada sessió a les necessitats de l’atleta i continuar progressant, com ha fet fins ara.
Una rutina exigent entre la faena i l’atletisme
El creixement esportiu de María Ureña no ha sigut fàcil. L’atleta del Cárnicas Serrano no viu de l’atletisme i cada dia ha de compaginar els entrenaments amb la faena. La seua oportunitat va arribar a l’Ajuntament d’Énguera, on treballa a mitja jornada en la millora de l’activitat física de la població.
Este canvi li ha permés passar de jornades laborals de huit hores a unes altres de quatre, amb desplaçaments de quinze minuts. Així disposa de més temps per a preparar el seu futur com a maratoniana i per a entrenar els corredors i esportistes que té al seu càrrec.
La seua rutina comença cada dia a les set del matí, quan ix a córrer deu quilòmetres en dejú. Després va a treballar i, a partir de les sis i mitja de la vesprada, dedica el temps a entrenar la força o a completar alguna sessió de qualitat. Només descansa un dia cada tres setmanes.
Entre els seus pròxims objectius figuren el Campionat d’Espanya de cros per clubs i la Pujada al Castell de Xàtiva, que enguany celebra el seu 40 aniversari el dia 19. Ureña també presumeix de tindre el rècord de la prova des de l’any passat.
El marató, un repte sense por però sense presses
L’eufòria pel rècord de València va durar poc: dinar, passar la vesprada, anar-se’n a dormir a les onze i tornar a treballar l’endemà. Les molèsties als bessons i als quàdriceps li recorden la gran actuació, però prompte tornarà a les Pereres, la pista on va començar a córrer amb huit anys, i als entrenaments amb els corredors de La Vespa de Novetlè, que la van acompanyar quan va començar a acumular quilòmetres per a preparar el mig marató.
Este grup tornarà a ser important quan arribe el moment de fer el salt a la distància mítica. «No li tinc por. Crec que serà una distància en què em trobaré molt còmoda, però vull debutar en condicions de fer una bona marca. Abans, vull acabar de polir-me en les distàncies inferiors», afirma.
Mentrestant, el rècord autonòmic de marató continua sent un repte pendent. La marca de 2:27:53 que Mónica Pont va aconseguir a Osaka en 1996 continua vigent trenta anys després. María Ureña, però, preferix continuar avançant pas a pas abans d’afrontar els 42,195 quilòmetres.
