Parlem amb la veu per excel·lència del Llevant UE.
En l’especial de Nostresport vam tindre la presència del speaker del Llevant UE. Fem balanç de la temporada i d’estos últims dies, que va viure de primera mà l’històric ascens a primera divisió.
Entrevista completa:
Com estàs vivint aquests dies?
Bé, doncs estem amb una ressaca brutal perquè ha sigut… primer la prèvia. Tota la setmana amb la tensió que arribara el partit a Burgos. I sí que és veritat que jo, per exemple, en la prèvia estava molt més acollonit pel partit contra l’Elx que pel de Burgos. I al final ha sigut tot el contrari: el partit contra l’Elx el vam resoldre d’una manera molt menys patidora. I el partit de Burgos ha sigut una pel·lícula de Hitchcock brutal. La diferència és que aquest final ha sigut un final feliç. El mateix guionista que va escriure allò del partit contra l’Alabés ha escrit el guió d’aquest, però ha canviat el final.
Va ser una explosió. Jo no havia plorat mai tant com diumenge. I dilluns, recordant els moments i veient els vídeos de Burgos… crec que ha sigut l’ascens més emotiu. El del 2004 té una connotació històrica molt forta, perquè per a la majoria de nosaltres era el primer ascens que vivíem després de 40 anys d’història, i allò va ser extraordinari, una cosa que mai havíem imaginat.
Però després de tot el que hem viscut els darrers tres o quatre anys, la càrrega emocional que teníem era molt forta. I aquest ascens, a banda de ser esportivament un impuls important per al club, era necessari. I davant d’aquesta necessitat, evidentment, això acumulava moltíssima tensió. Una tensió que va esclatar diumenge.
En el minut 85 ens vèiem tots en la misèria. Havia marcat l’Elx, havia marcat l’Oviedo… estàvem pendents que un gol a Miranda ens deixava fora de l’ascens directe, fins i tot tenint la bala del partit contra l’Eibar. Però clar, en 10 minuts, canvia la pel·lícula de tal manera… Tota eixa tensió que havíem viscut, que tot eixia malament: ens claven un gol al segon 55, ens piten un penal, el fallen, empatem, ens remunten immediatament…
Ens n’anem al descans 2-1. I diuen: “És que l’afició no estava del tot enxufada quan l’equip necessitava suport.” Clar, és que ens havien pegat moltes bufetades. La majoria ja veien que el vaixell s’enfonsava. Però ahí va aparéixer el cap de Brugui, espectacular, i va ser com si ens hagueren llançat un bot salvavides. Tots ens vam pujar, vam començar a empentar… I quan tots ja pregàvem per mantindre l’empat i resoldre l’ascens a casa…
Perquè, clar, Calero va arriscar moltíssim: ens vam quedar amb tres al darrere, Morales de lateral… Jo deia: “En qualsevol contra ens claven el tercer i la tragèdia pot ser…”. Jo crec que la majoria firmàvem l’empat. I apareix, ull a la jugada, Carlos Álvarez, però ull també a l’assistència d’Espí protegint la pilota amb tot el cor. Morales la trau, Espí li la dona a Carlos i es trau eixe tir… el veus i no te’l creus. Vam esclatar allí. Jo vaig caure per la grada, tots abraçant-nos. Ha sigut un torrent d’emoció brutal.
Com vas veure els canvis que va fer Calero?
A bou passat és molt fàcil. I la pregunta que ens fem tots és: per què vam esperar fins al minut 70 per fer els canvis? Per què no des del principi? Però clar, ara ho mires des d’un altre punt de vista: era el pla que tenia Calero i li va eixir bé. És cert que el partit va ser horrible. A Carlos no li eixia res, l’ansietat ens va jugar una mala passada.
Com vas viure el viatge a Burgos?
Abans que isquera el tren granota, jo ja tenia el viatge planificat. Havia quedat amb un company i més gent, teníem l’hotel agafat i tot. No hi havia tren encara. I quan va eixir el tren, vam perdre tot el que teníem muntat per anar amb ell, perquè és una experiència inoblidable. Comparteixes el viatge amb 300 persones, diguem, de la teua família. No és el mateix anar-hi tu amb un amic que anar-hi amb una família de 300, on tots tenim la mateixa il·lusió i sentiment.
Recordava també el tren quan vam anar a Lleida, exclusivament per a l’afició del Llevant. Va ser molt bonic. Això era el tren de la il·lusió. I què és el futbol, si no és això? Il·lusió i sentiment.
Quines sensacions vas tindre quan Carlos Álvarez li va pegar amb l’ànima de tots els llevantinistes?
Vaig esclatar a llàgrima viva amb tots els companys del club que estàvem a la grada. Per cert, cal posar en valor tot el treball que han fet els treballadors del club. La setmana que ve farà 30 anys del meu primer partit com a speaker al Ciutat. I poques vegades havia vist tanta implicació, tantes ganes que tot isquera bé.
Sabeu que hi ha hagut acomiadaments, que la plantilla de treballadors s’ha reduït. Cadascú ha hagut de multiplicar la seua faena. Abans del partit de la setmana, ja estava orgullós de veure eixe club que tots enyorem, que ens agrada. Perquè manté la identitat, els valors que sempre hem cuidat i que no hem de perdre mai.
Després de dos dies de tanta tensió acumulada, et passa que estàs fent qualsevol cosa i t’emociones pensant que ja som de primera divisió?
Des que vam guanyar a Elx, durant la setmana, tot pareix que isca bé. Fins i tot quan hi ha un problema, sembla menys greu. Has de resoldre alguna cosa? Doncs es resol. Tot funciona millor, com si cada dia eixira el sol, cada dia fora primavera. I això demostra la influència que té el Llevant en la vida de molts de nosaltres. És part de la nostra vida. Fa que estigues feliç, que estigues de mala llet. I quan arriba un moment de felicitat… doncs dius: “Quina meravella.”
Festejos a l’ajuntament, a la font… estem impressionats amb la teua veu, però volem comentar una cosa: la massa social, la gent jove, com ha crescut el Llevant en aquest aspecte. Com ho has viscut tu des de dins del club?
Pel que fa a la massa social, jo estava al·lucinat. Ho pense i m’emocione. Des del balcó de l’Ajuntament, veure tanta gent… T’explique un poc la intrahistòria: vam fer la primera parada a la Delegació del Govern, després cap a la Casa dels Caramels, i d’allí a peu per la plaça dels Serrans cap a Diputació, Generalitat i la Basílica.
Jo, com que havia d’estar al balcó per al rebement, vaig anar directe a l’Ajuntament. I ja a la plaça de la Mare de Déu em vaig quedar impressionat. Havien posat un passadís i vaig haver de passar com si fóra la fallera major, i la quantitat de gent que hi havia… I jo pensava: “Després vindran tots ací!”. I vaig arribar a les 20:15 i ja estava ple!
Vaig començar a posar música, a animar la gent… però van tardar dues hores a arribar! I jo ja no sabia quina música posar ni què dir. Hi va haver un moment molt bonic quan el cel es va tenyir de blaugrana, quan vam fer homenatges a la gent gran. Sempre cal recordar els nostres avantpassats, sense ells no estaríem ací. Quan van arribar els jugadors, el problema és que no pots seguir cap guió. Jo tenia previst que eixiren amb l’himne, però quan van començar a pujar, vaig posar-lo i es van quedar baix. I després em diuen que volien eixir amb la Morocha… doncs la Morocha!
Després va vindre la recepció amb l’alcaldessa, els discursos, els obsequis… I tots cap a la font. Allà em diuen: “Pau, ací també hi ha micro”. Doncs li’l vaig passar a Morales i Andrés, que van fer de mestres de cerimònies i volien que parlaren tots els jugadors. També volíem fer un reconeixement als treballadors del club, però va ser impossible perquè van posar l’himne i moltes altres coses. Però crec que, en general, va eixir molt bé i la gent va quedar molt contenta.
Com a persona que fa tants anys que està al club, a què creus que es deu aquest augment de la massa social?
Crec que hi ha diversos factors. Un molt important van ser les campanyes d’abonaments: amb el teu carnet regalaven un altre per a familiars o fills. Aquests xiquets de 4 o 5 anys han continuat, han tingut fills també, i la massa ha crescut exponencialment.
Després, al Llevant sempre s’ha cuidat molt la gent: els preus dels abonaments sempre han sigut molt assequibles. I no podem oblidar que al Ciutat et sents com a casa. Es veu el futbol perfectament des d’on estigues, no hi ha estadi a Espanya amb tanta comoditat en qualsevol butaca. Hem intentat que la gent s’hi senta a gust, amb videomarcadors, qualitat de música… Això fa que vullgues vindre. I eixa gent diu: “Per què no vens amb nosaltres?”, i el boca-orella funciona.
Veure l’altre dia la plaça plena era inexplicable. Diuen que som quatre gats i d’altres equips… doncs quins quatre gats! La nostra felicitat és ser de la família granota. Ens dona igual ser quatre o quaranta.
Per acabar, queda un partit contra l’Eibar que pot decidir el títol. Teniu alguna cosa preparada per al diumenge?
El club hi està treballant. Les entrades estan esgotades. M’ha telefonat molta gent i jo ja no tinc ni passes ni entrades. El marxandatge ha sigut espectacular. Jo crec que aquest ascens ens dona un impuls que potser ens permeta no haver de celebrar mai més un altre ascens (riures).
Per diumenge hi haurà coses, hi haurà festa. Hi ha un aspecte que complica la previsió: la invasió del camp. No es pot controlar. Ja m’imagine dient per megafonia que no es pot saltar al camp… i la xiulada que em caurà! Només demane que no em xiuleu, que rigueu (riures), però és obligació de la lliga comunicar-ho.
No us puc avançar res perquè el club encara hi treballa, però hi haurà coses. De moment, ja hi ha una fan zone amb una prèvia festiva que esperem que siga inoblidable. I ull, que si aconseguim el campionat, és també un impuls econòmic molt important per al club.
