D’ací uns pocs dies, es reprendrà la competició de la lliga de futbol. Sembla que este era el primer objectiu de l’anomenada “desescalada” en l’àmbit esportiu i les successives ordes ministerials s’han encarregat de possibilitar-lo, dedicant-li, sempre, en totes elles, un capítol exclusiu. Certament, gaudir-ne, de bell nou, ens pot ajudar a sentir que s’acosta la normalitat.
Tanmateix, els esforços s’han esmerçat, exclusivament, en l’esport masculí. L’excusa: el seu reconeixement oficial com a “professional”, del que només gaudeixen la primera i segona divisió de futbol masculí i la lliga ACB (també masculina).
En este retorn hi ha, per tant, dos debats ètics. D’una banda, l’obsessió pel futbol professional, justificat en la seua aportació a l’economia i que sembla no discutir quasi ningú, malgrat els evidents privilegis de què gaudeixen, en comparació a la resta de la població. I, d’una altra, el de la facilitat amb què s’ha decidit donar per acabades les competicions femenines, en una evident demostració de la manca d’interés real o, si més no, de la seua importància relativa, malgrat declaracions grandiloqüents i efectistes.
El foment de l’esport femení (és a dir, de més de la meitat de la població) hauria de ser un dels objectius estratègics de qualsevol institució, des dels punts de mira de la salut col·lectiva i del camí cap a una societat igualitària. I han estat molts els avanços en els darrers anys (també, cal reconèixer-ho, pel que fa al futbol femení, amb la creació de la Liga Iberdrola), propiciats, entre altres coses, per la promoció de l’esport i l’activitat física en edat escolar. Però hui, encara només un 30% de les dones practiquen algun esport, front al 45% dels homes (segons el darrer baròmetre del CIS) o, per exemple, suposaven només un 20% de les llicències federatives de la Comunitat Valenciana en 2019 (i només un 5,9 % de les futbol, val a dir). Ningú discuteix a hores d’ara que estes diferències són producte d’elements sociològics (educació, conciliació laboral, cura de familiars, etc.) que estem obligats a capgirar amb els necessaris impulsos.
I, potser, no ajuden gens gestos com la suspensió, sense debat, de les lligues femenines de futbol i bàsquet, en contraposició a les masculines, per molta diferència de diners que generen les unes i les altres. Al marge, també vull dir-ho, de la conveniència o no de la seua represa, des del punt de mira sanitari, o la dels playoffs d’ascens en categories amateurs. Però eixe és un altre debat.
Josep Miquel Moya
Director General d’Esport