Encetem este projecte, Serra Nostra, on recorrerem algunes de les rutes de muntanya de la Comunitat Valenciana. La nostra terra sovint és reconeguda fora de les nostres fronteres per la mar i la platja, obviant que es tracta principalment d’un territori muntanyós, molt muntanyós. De fet, són les serres les que ocupen tota l’orografia valenciana llevat d’una estreta franja litoral.
Si atenem a la massa forestal el 56% del territori valencià és terreny forestal, açò és quasi 1’3 milions d’hectàrees. Una superfície que, contràriament al que es pot pensar, està incrementant-se a conseqüència de l’abandonament dels cultius agrícoles.
Però no és este un projecte d’orografia o geografia, tot i que en parlarem, com de botànica, història o tradicions, sinó un projecte recreatiu per descobrir moltes de les rutes que les nostres serres acullen, un projecte de turisme esportiu per descobrir i fruir el patrimoni de les nostres serres.
La primera ruta que proposem és la pujada al pic d’Espadà (1.099), el pic més representatiu, que no més alt, mèrit aquest reservat al Pic de la Ràpita (1.106 m) de la Serra de l’Espadà. Esta ruta proposada, de caràcter circular s’¡nicia des de la població d’Aín, a la Plana Baixa. Una ruta que resulta interessant pel seu valor paisatgístic, amb vistes al Penyagolosa i boscos de sureres increïbles, però també pel seu valor històric, travessant diferents fites, per a mi, la més remarcable les trinxeres de la guerra civil.
Fitxa de la ruta
- Distància: 11,81km
- Duració: 2h 57m
- Desnivell: 808 metres
- Data de realització de la ruta: 10/09/2022
- Dificultat: Senzilla. Sense exposició ni trams tècnics. Necessari estar en una forma física mitja-bona.
- Equip recomanat: Cap en particular, sabates de muntanya o d’esport i protecció solar si la fas en estiu
- Condicions climatològiques. Calor, 30 graus, solejat amb alguns núvols
La ruta suggerida és circular i es pot fer en els dos sentits, en el nostre cas hem preferit fer primer una ascensió més pronunciada i curta fins al pic d’Espadà per a deixar una baixada més progressiva i llarga, en bona part per senda forestal, òptima per fer un descens corrent. Presteu atenció ja que moltes de les rutes ressenyades pel cim de l’Espadà no són exactament la mateixa o les fan en altre sentit.
En el nostre cas comencem la ruta a Aín, el municipi més alt i menys poblat de la Plana Baixa, situat a 495 m al bell mig de la Serra d’Espadà. El topònim de la població ve de l’àrab i significa «indret d’aigües» o «ull», i la veritat que resulta ben descriptiu del paisatge que trobem. Als afores del municipi hi ha zones de pàrquing per deixar els cotxes i el començament dels senders assenyalats.
Eixim del poble seguint la carretera en direcció a l’Alcúdia de Veo, ens portarà uns 15-20 minuts de marxa per carretera fins a arribar a la senda, nosaltres evitàrem este tram de carretera agafant una drecera per camps de cultiu, però no hi ha cap camí assenyalat, de fet ens perdérem, i no deixes d’estar travessant bancals i cultius privats, així que millor si simplement seguiu la carretera cap a l’Alcúdia fins que trobeu en una corba a l’esquerra la paleta que indica la senda cap a la penya Pastor.
Deixada la carretera ens endinsem per un camí que va empinant-se cada volta més mentre que transcorre per una zona veritablement frondosa, entre boscos de pins i carrasques, però sobretot, amb les, per a mi, més característiques i emblemàtiques les sureres. Este bosc de sureres és a parer meu encisador i màgic, que ens fa rememorar altres temps i l’estreta relació amb l’explotació forestal i les persones del país.
La pujada cap a la penya Pastor continua amb un pendent creixent deixant pas a poc a poc els boscos de sureres als de pins i carrasques. Trànist testimoniejat pel Gegant de Pedra, el Penyagolosa (1.813m), que ens acompanyarà pràcticament durant tot l’ascens i que ens regala boniques vistes per l’esquena.
El sender continua pujant fins a coronar, però abans ens trobarem amb una de les principals fites d’esta ruta i, que per a mi, resulta sense cap dubte un dels seus majors atractius, les trinxeres de la penya Pastor. Es tracta d’una sèrie de trinxeres de la Guerra Civil Espanyola, en concret de la línia XYZ o línia Matallana, que constituïa el front de la guerra entre les tropes nacionals i republicanes. Estes trinxeres varen ser construïdes per les tropes de la brigada 195 de la República per intentar contindre l’avanç nacional. Trinxeres que ens parlen d’èpoques tristes i fosques on ens matàvem entre germans i que sempre va bé recordar perquè mai tornen a repetir-se.
Arribat al cim haurem de prendre una primera decisió, o bé continuar per la carena cap al pic d’Espadà, nostre destí final, o desviar-se, hi ha un senyal indicatiu, un poquet per coronar també la penya Pastor. Nosaltres el tinguérem clar i agafarem aquesta segona opció, només porta uns minuts més, per coronar la penya Pastor (974 m). Paga la pena esta xicoteta desviació per les magnífiques vistes aconseguides.
Tornem de la penya Pastor i emprenem el camí que ens portarà al pic d’Espada, cal dir que tot i que clarament hi ha vestigis d’una senda no està massa clar i, almenys nosaltres, simplement continuaren recte crestejant cap al pic d’Espadà, això sí, l’objectiu està clarament davant i cal anar per una cresta així que no hi ha massa opció de pèrdua…
Marxem per alts i baixos per un entorn forestal excels on continuem trobant vestigis dels terribles episodis de la guerra civil, com refugis o nius de metralladores.
S’acostem al pic d’Espadà avançant per esta cresta, però abans, encara haurem de superar un nou obstacle, el pic del Gurugú (1014 m)
Coronat el Gurugú ara sí ja estem ben a prop de l’objectiu, només ens cal continuar la carena cap a l’Espadà. Si encara trobàveu cap vestigi de la senda ara sí que desapareix totalment, alguna fita esporàdica deixada per altres excursionistes com a molt. No obstant l’objectiu roman tot davant nostre, cal superar per on pugues la carena per arribar-hi.
Finalment aconseguim l’objectiu del pic d’Espadà (1.099 m). Al cim trobarem una creu i espectaculars vistes cap al Penyagolosa d’un costat i les serres de Javalambre i Valdelinares d’altre.
Acomplit l’objectiu és temps per tornar, novament s’haruà de prendre decisions, sempre es pot baixar per on has pujat, en eixe cas has de tindre en compte que les baixades pronunciades com esta, tot i ser més curtetes presenten un major grau de dificultat. Nosaltres volíem aprofitar per a córrer i fer trail i ens decantarem per agafar el PR que torna a Aín.
Aquest camí, ample i ben assenyalat, discorre per la cara sud de la serralada i presenta una vegetació menys frondosa que la cara nord. Atenció, acò vol dir més sol i calor en estiu! Seguint el PR arribem al serral d’Íbola, agafem un trsset de carretera que de seguida haurem de deixar per a seguir amb el camí.
A mesura que continuem el descens podrem ataüllar el castell d’Aín, pareu atenció si voleu vore’l perquè jo no el vaig fer i no el viu fins que trobí un senyal indicant-lo. La realitat és que el camí passa per davall i pots desviar-te per fer una visita, ens feia tard i no poguérem visitar-lo en esta ocasió, així que continuarem cap a Aín.
Ens endinsem en l’últim tram de la ruta, deixat arrere el castell caminem per un barranc ombrós de gran diversitat botànica que finalitzarà en un riu, l’Anna, que passa per Aín, ens acompanya el riu encara uns metres en els qual passem també pel molí de l’Arquet, darrera fita abans d’arribar a Aín i finalitzar la ruta.
Deixe a continuació una xicoteta valoració del millor i pitjor, cal dir que és totalment personal i subjectiva
El millor: Els boscos de sureres amb arbres centenaris que atorguen un ambient màgic que no trobe en altres boscos valencians.
Combinar la ruta amb fites històriques, com les trinxeres, que ens recorden patiments que mai hem de tornar a viure.
El pitjor: El descens fins a arribar al riu es fa per a mi un poquet llarg, tot i que el férem corrent, però sense la novetat, l’esplendor ni les vistes de la pujada resulta un poquet menys lluïdor… com quasi sempre passa amb els descensos.
